La meva Cristina i altres contes

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) és sens subte l'escriptora més universal de la literatura catalana. Al domini absolut dels dos grans gèneres narratius, la novel·la i el conte, hi va arribar en la seva maduresa, passats els quaranta anys, quan vivia exiliada a París i després a Ginebra: són els anys de Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). Quan va tornar a Catalunya i es va establir definitivament a Romanyà de la Selva, Rodoreda va seguir donant mostres del seu domini de tots dos gèneres amb Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Quanta quanta guerra... i Viatges i flors (1980); i caldria afegir-hi, encara, la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera. Però la qualitat esclatant de l'obra de Mercè Rodoreda en els últims vint-i-cinc anys de la seva vida no s'explicaria sense la seva obra de joventut: sense els seus anys de formació com a escriptora durant la segona República. En aquest període barceloní, Rodoreda va publicar cinc novel·les — Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i la primera versió d'Aloma (1938)—, un munt de narracions, contes infantils, articles i entrevistes. Tota aquesta producció primerenca de Mercè Rodoreda, publicada dispersament i molt poc coneguda, es posa per primera vegada a l'abast del públic lector amb el volum Obra de joventut.